Pablo

Que yá nun podemos tar

oyendo la mesma agua

del rullar de cada dí­a:

vásenos ensin palabra,

tuya y mía, cada instante

como páxaru qu’esnala

ensin un cantar d’azul

nomeolvides, ensin nada.
Yes pa mios oyos tan tuyos

amante llume llonxana:

fueu de besar perselino

y señardá que me llama.
Que seya un netu gociar

los sabores de mazana…

Que l’amor de l’alta nueche

tien la más dulce alborada.
Que yá nun podemos tar,

yá que puede la distancia

más que los suaños de dos

suañando la mesma agua
Yes pa mios oyos tan tuyos

amante llume llonxana:

fueu de besar perselino

y señardá que me llama.

Materia Humà en Primavera 

Ara és el millor temps, estimat amic, d’anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent, aguda, i el paladar, esmolat i abundant. El cel, alt i gloriós, fuig tothora, l’aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní i d’esparreguera. En els recs hi ha una cueta d’aigua, surten els créixens de les vores, s’afinen els espàrrecs. En els horts, les faveres treuen l’ull i l’orella de llebre esverada. Els ametllers són de color de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat. Els detalls de les herbes es dibuixen amb una tendresa perfilada i dóna gust d’abandonar-se, amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d’aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.”

Josep Plá, via Arcadi Espada